Bruichladdich: El llibre “Whisky Dream” i un "Ribera de Duero Finish"

Aquests dies he acabat de llegir el llibre “Whisky Dream” de Stuart Rivans.
El llibre es centra en la història recent de la destil·leria Bruichladdich: Després de set anys de tancament va ser comprada i reoberta el 2001 per Mark Reynier.
El llibre és prou interessant i explica les dificultats de tornar engegar un negoci complex. Hi podem llegir moltes anècdotes del fer i desfer de cada dia en una destil·leria - els propietaris de Bruichladdich també ho són de Murray McDavid i de la nova destil·leria Port Charlotte. A més també explica les particularitats de l’illa d’Islay, el caràcter de la seva gent davant les dificultats, els problemes de transport...
Us resum de la història es pot trobar en aquest vídeo.
Si hem de posar un però al llibre és que sembla que l’autor segueixi fidelment la línea oficial de la destil·leria. Un dels aspectes controvertits d’aquesta firma són els múltiples embotellaments de finals diversos que s’hi produeixen (com el que vàrem comentar en aquesta entrada). En aquest sentit des de Bruichladdich es defensen totes aquestes innovacions davant de la tradició (que ells consideren massa encarcarada).
Precisament fa pocs dies vàrem poder tastar una d’aquestes expressions “alternatives” de Bruichladdich (Murray McDavid 1998 Ribera de Duero Finish, ampolla 226 de 466). Aquest malta de color ambre vermellós desprèn aromes d’Islay. Quan el tastem trobem notes seques i salades, es troba encara jove i potser li falta madurar una mica més. El final és sec i hi trobem també influència de les bótes de vi. És un malta especial que segur que desperta opinions ben diferents...
Possiblement la part més entranyable del llibre la protagonitza el veterà destil·lador Jim McEwan, que després de 43 anys fent whisky afirma: “El que és fantàstic del whisky és que el single malt que estic ajudant a fer avui és un destil·lat que no tastaré mai perquè ja seré mort. Seré amb els àngels, gaudint de la meva part. És així amb el whisky...”
Parlant de temps i d’anys... avui és l’aniversari d’en Lluís Monteis... Felicitats!

Whisky (una mica) català:

Evidentment no hi ha pas un “single malt” català... No hi ha cap destil·leria al principat... De totes maneres sí que hem trobat alguns whiskies concrets que han estat acabats en bótes de garnatxa de Banyuls.
Els maltes que trobem amb aquest final són de la firma embotelladora independent Murray McDavid i de la destil·leria Bruichladdich (tenen el mateix propietari):

• Bruichladdich Rocks:Un single malt – amb barreja de whiskies de diferents edats - acabat en bótes de garnatxa. Sembla ser que les bótes procedeixen de Ribesaltes més que no pas de Banyuls - el proveïdor de les bótes era la firma Cazes de Ribesaltes.

• Murray McDavid Glendullan 1996 Banyuls Grenache finish.

• Murray McDavid Macallan 1990 Grenache Finish (14 anys)

Segurament aquests maltes han estat “acabats” en bótes d’AOC Banyuls o d’AOC Rivesaltes, uns vins dolços naturals que contenen un mínim d’un 50% o un 75% de garnatxa, segons el tipus de vi.
L’experiència del propietari de la firma, Mark Reynier, - membre d’una família amb diverses generacions dedicades a fer negocis amb vins - fa que s’acabi el whisky amb aquests finals ben particulars.

Duncan Taylor

Una de les sorpreses del Whisky Live del setembre passat va ser la presència de l’embotellador independent Duncan Taylor.
Aquesta firma – amb base a Aberdeenshire – té una de les col•leccions més grans de whiskies poc habituals. Des dels anys 60 ha anat comprant whisky bastant envellit procedint de moltes destil•leries diferents (per cert sembla que una de les bones inversions en temps de crisi és comprar whisky de molts anys - un valor segur...).
A l’estand d’aquesta marca vam poder tastar un Glenesk de l’any 1981 (26 anys – madurat en bóta de xerès). Un malta molt especial i difícil de trobar donat que és d’una destil•leria que va tancar fa més de 20 anys... Aquest whisky en concret presentava notes madures de xocolata en un equilibri entre notes dolces i afruitades i els aspectes més secs del xerès.
Una altra particularitat va ser tastar un whisky de gra de més de 40 anys (recordem que el whisky de gra és el que es barreja amb els maltes quan es creen els blended). En concret vam poder tastar un Invergordon produït l’any 1965 – de 42 anys. Aquest whisky de color fosc de bóta tenia aspectes associats a l’envelliment com ara notes de fusta, tocs afruitats i lleugerament especiats. Va ser especial poder tastar-lo, amb tot vàrem coincidir que no tenia els matisos i la força que tenen els maltes...