Sovint hom troba sorprenent que el whisky maduri en bótes de xerès.
Aquest fet es deu a motius històrics.
Durant molts segles aquest vi va gaudir de gran prestigi a tota Europa.
És sabut també que els navegants dels segles XV i XVI - com Colom o Magallanes - en duien grans quantitats en les seves expedicions.
El xerès s’exportava – i avui dia encara s’exporta - molt a
la Gran Bretanya (tradicionalment ha estat el major consumidor de
sherry o
sack). Diversos cellers varen ser fundats per famílies britàniques – marques com Garvey, Humbert, Sandeman o Terry en són testimoni.
Era, per tant, fàcil i barat trobar bótes buides de xerès; per això els productors de whisky hi feien madurar el destil·lat.
Va ser una feliç coincidència – cal recordar que gran part del caràcter d’un whisky ve donat per la maduració en la bóta.
Tornant al xerès, en el segle XVI tenia la reputació de ser el millor vi del món i per tant era molt popular.
El mateix Shakespeare posa aquestes paraules en boca de John Falstaff:
“
A mi, un bon vi de xerès em fa un doble efecte: em puja fins al cervell, i allí em resseca tots els humors estúpids, opacs i tèrbols que me l'envolten; me'l fa enginyós, ràpid, inventiu, ple de figures ràpides, ardents i delitoses, que, quan passen a la veu, la llengua, que l'engendra, se'n fa plena de gràcia...” (Enric IV, Part II, Acte IV Escena III, traducció de Salvador Oliva).
El genial dramaturg conclou aquest monòleg amb aquesta sentència: “
Si jo tingués mil fills, el primer principi humà que els ensenyaria, seria d'abjurar dels beuratges fluixos per fer-los addictes al xerès".
